JA N’HI HA PROU DE BLA-BLA-BLA
Santiago Sabatés, vicepresident primer de la Cambra de Terrassa, empresari i emprenedor
Aquesta passada setmana ha acabat la cimera celebrada a Glasgow com a últim intent desesperat de frenar l’escalfament global que amenaça la continuïtat de l’espècie humana al planeta terra i, com acostuma a passar, ningú no ha quedat satisfet.
Ens hauríem de remuntar a l’any 1979, quan a Ginebra es va celebrar la primera d’aquestes cimeres. Han passat 42 anys i se n’han succeït un grapat més amb uns resultats poc encoratjadors, perquè és evident que no hem aconseguit frenar l’escalfament global. Si es repassen els documents de cimeres passades podrem trobar el mot “revertir”, que avui ja no es considera que sigui possible, i l’únic objectiu assolible és produir un canvi radical en el model energètic global que faci que les temperatures no s’enfilin més enllà dels 1,5 graus centígrads per a finals de segle. A més, es calcula que el canvi de model energètic portarà associat un augment de la demanda del 30% per al 2040.
Tenim objectius per complir a curt termini i d’altres de més ambiciosos a aconseguir per al 2050, i és clar que és una responsabilitat que compartim cada un dels habitants del planeta i cada país dels cinc continents.
Examinem una mica més amb detall com estan els números a Espanya i a Catalunya, i quina contribució estem fent per acomplir els objectius 2030.
Segons dades de Red Eléctrica, a finals del 2020 Espanya va produir el 44% de l’energia consumida amb fons renovables, de les quals l’eòlica, amb un 21,9%, va ser la majoritària. Per contra, a Catalunya al mateix any 2020 la principal producció energètica va ser de font nuclear, el 50%.
Cap al 2030 Catalunya necessita tenir una potència instal·lada de renovables de 15.807 MW, el necessari per acomplir els objectius fixats per a aquell any. Tenint en compte que a finals del 2020 la potència instal·lada era de 4.092 MW i que des del 2010 només s’han connectat 612 MW de renovables a la xarxa, podem afirmar que no hem fet els deures i que el panorama anuncia dependència energètica en un futur pròxim.
L’altre dia sentia dir a un enginyer especialista en energies que només amb la insolació que rep la província de Conca en un any es podria produir l’energia que consumeix tot el planeta. És clar que va utilitzar Conca com a provocació, per allò de “Cuenca existe” i de “la España vaciada”, però segur que podria haver esmentat Tarragona o qualsevol altre territori. L’astre Sol i el vent, sumats a la tecnologia de producció energètica que ja tenim i la que vindrà en els propers anys, ens haurien de tranquil·litzar i enfocar més a aconseguir una energia verda i abundant.
Nosaltres, mentrestant, a Catalunya, anem amb el fre de mà posat pel que fa a instal·lacions eòliques i fotovoltaiques. Això sí, la paraula sostenible la portem gravada al cervell com un mantra, mentre que el nostre estimat Govern va posant pals a les rodes a noves instal·lacions necessàries i promou un model de microproducció i autoconsum que per a res és contradictori amb el de les grans instal·lacions, perquè ambdues són desitjables i compatibles, però a curt termini necessitem substituir consum d’energies contaminats en grans quantitats i en un temps relativament curt.
Des de la Cambra toquem de peus a terra i sabem que les empreses treballen orientades a fer la seva activitat menys o gens contaminant, però l’accés a l’energia abundant i a un cost competitiu és vital per al projecte de reindustrialització necessària per al país.
Si us plau, prou de “bla-bla-bla” i més acció valenta i continuada per fer un món més net i a temps.