Shanghai o el col·lapse de la Ruta de la Seda
Relocalització, fi de la globalització, reindustrialització… però el fet és que, de moment, no podem deixar de pensar que la fàbrica del món segueix essent la Xina.
La pandèmia i els seus efectes econòmics, la tan anunciada crisi econòmica després de la financera de l’any 2008, han fet replantejar quin ha de ser el futur de l´economia productiva i la supply chain que l´abasteix. S’intueixen moviments i evolucions en els models productius i molts han estat els que incideixen en la necessitat de relocalitzar les factories, per no tenir dependències excessives de l’Àsia.
Tanmateix, caldria recordar que el model actual, que dona un monopoli mundial al gegant asiàtic i als països satèl·lit que l’envolten, ha estat desitjat i promogut per Occident durant, com a mínim, els darrers 25 anys.
El que abans ens semblava una oportunitat per maximitzar els guanys de les empreses, ara veiem com comença a deixar de ser el paradigma de la rendibilitat: produir-ho tot a la Xina ja ha deixat de ser rendible, no només per l’increment de costos logístics (volgut o no per les grans empreses del sector, sobretot navilieres) sinó també pel cost de la petjada de carboni, per citar alguns del motius possibles.
Certament, la Xina també ha esdevingut un soci importador clau. No tant sols es va externalitzar la producció, sinó que també es va anar convertint en un aliat per a les nostres exportacions. Actualment, som socis comercials preferents en ambdues direccions: importacions i exportacions.
Amb dades de l’OEC, l’any 2020 el port de Shanghai va exportar per un valor superior a 200.000 milions d’euros i va importar per una xifra de més de 323.000 milions d’euros. Les exportacions principals van ser les de maquinària, telefonia, circuits electrònics, automòbils, panells solars o material tèxtil.
Per tant, les relacions comercials amb l´imperi econòmic asiàtic són, podríem dir, de dependència recíproca, però amb un clar desavantatge per a nosaltres, els europeus.
Si a tot això hi sumem les polítiques de Covid zero, promogudes pel govern xinès, que provoquen la paralització total d’una de les entrades i sortides de mercaderies més importants del món -Shanghai és el port més gran del món en TEUs operats-, tenim un escenari ideal per al col·lapse.
Centenars de portacontenidors esperant entrar al port de Shanghai (per citar-ne un…), milers de camions que no recullen ni lliuren mercaderia del/cap al port, centenars de milers de contenidors que no poden ser descarregats o carregats, d’altres que tornen buits als ports d’origen o destí, etc. Tal i com comenta Mike Kerley, gestor d’inversions de la firma Janus Henderson: “les restriccions estan afectant, sobretot, a les carreteres que arriben i surten del port”.
Jordi Espín, secretari general de Transpime, associació espanyola d´empreses de càrrega, va remarcar: “encara que alguna part del port (Shanghai) funciona, el moviment de contenidors és erràtic i molt inestable, degut a l’aturada general de l’exportació de les grans fàbriques de la zona”. Podríem recordar que Volkswagen i Tesla tenen planta de producció propera al port i van haver d’aturar l’activitat de les seves factories.
Ni s’importa, ni s’exporta, i això, per les raons abans esmentades, genera una crisi a la cadena de subministrament de proporcions mundials. L’escassetat de productes i la menor disponibilitat d’aquests pot originar l’augment general de preus. El comerç internacional ho està notant ja. Tots coneixem els nivells d´inflació actuals.
Amb dades del BBVA Research, aquest confinament de Shanghai ha alterat les perspectives econòmiques de la Xina, reduint les expectatives de creixement interanual de la producció industrial del 7,5% al 5%.
El transport de mercaderies mundial té en el transport marítim el seu màxim exponent, ja que suposa xifres del voltant del 80%. Per tant, quan es produeix una situació com la que vivim ara mateix, tota l’economia mundial trontolla. Els efectes són globals i, tard o d’hora, tots en rebrem les conseqüències.
El cert és que els principals ports dels EUA tampoc queden exempts d’una situació similar. Una situació no provocada per les accions governamentals contra la COVID-19, això sí.
Polítiques Covid zero aplicades per Xi Jinping que només han agreujat una situació que hem estat covant durant els darrers dos anys.
La ruta de la seda que durant milers d’anys ha unit comercialment l’Àsia i Europa o la resta del món es troba amenaçada per la confluència de diversos motius, múltiples raons. Ho podíem haver previst? Una pregunta que, potser, ara ja no té massa sentit.
Tots estem aplicant polítiques i solucions reactives a les problemàtiques sorgides. Ara bé, com indiquen tots els experts, no és una situació que tingui solució immediata.
Relocalització, fi de la globalització, reindustrialització… però el fet és que, de moment, seguim depenent, vulguem o no, de la Xina.
Daniel González
Responsable Assessoria Jurídica internacional de la Cambra de Comerç de Terrassa
Tel: 937339833
e-mail: dgonzalez@cambraterrassa.org
LinkedIn