INFLACIÓ, DESPESA, OPTIMISME I SOMNIS
Emili Pablos i Prunera, tresorer de la Cambra de Terrassa
No hi ha cap dubte que estem en una època molt complicada de gestionar. Els factors externs ens estan afectant d’una manera imprevisible a tot el teixit socioeconòmic. I, a més , la majoria de nosaltres ja no recordàvem que aquests factors externs podien produir-se o, senzillament, no els hem viscut amb la intensitat amb què s’estan manifestant.
Aquesta manca de memòria o d’experiència la podem tenir tant els empresaris com els polítics. És important que ens assessorem i que tinguem temps per reflexionar sobre quines són les accions que ens han de permetre sobreviure en aquest temps de dificultat. Preparar-nos i aplicar el sentit comú és el millor que podrem fer a fi d’evitar qualsevol improvisació.
L’actual inflació provocada per la demanda postpandèmia i els increments dels costos energètics ja estan afectant altres factors secundaris, que poden provocar una espiral continuada de la pròpia inflació. L’única palanca coneguda és la de pujar els tipus d’interès i segurament haurà de ser d’una manera dràstica, com la dels anys setanta.
L’afectació tant als estats com a les empreses dependrà molt de la situació econòmica en què es trobin i de com han sabut treure rendiment de la gestió dels anys de bonança. Aquells que no hagin amortitzat deutes amb els beneficis obtinguts ara es trobaran amb menys marge d’actuació a l’hora d’afrontar una més que possible desacceleració de l’economia.
Això sembla no importar als polítics, que van incrementant de forma continuada el deute de l’Estat amb iniciatives que realment aporten poc a la problemàtica actual. Tampoc van saber fer calaix, ja que el curt termini és el que dicta la seva agenda. I quan arribi la recessió econòmica seguiran endeutant el país i fent accions poc meditades.
Però els empresaris, petits o grans, no hauríem de tenir aquesta visió de curt termini, ni hauríem d’encegar-nos en somnis i projectes que poden posar en risc el nostre futur. En un món perfecte hauríem d’evitar de ser partícips de l’espiral inflacionària i assumir part dels costos provocats per la inflació disminuint els nostres marges i contenint els increments salarials en un moment on retenir el talent és difícil. I en aquest món perfecte els polítics donarien suport a les empreses amb iniciatives que ajudessin a mantenir-les en temps de dificultat i a fer que seguissin generant riquesa.
I l’optimisme? Hem arribat fins aquí i, per tant, d’aquesta també en sortirem. Cal que no ens deixem portar per corrents pessimistes i que afrontem amb energia els moments difícils. Però no només això, sinó que espero que, alhora , ens serveixi per reflexionar sobre els actuals models econòmics, les decisions polítiques, les estratègies empresarials i la impossibilitat de poder saciar tots els nostres somnis. Potser reduir una marxa en ajudaria a ser més feliços, sostenibles i solidaris…Però potser ara jo també estic somiant.