ELS POLÍTICS QUE NO ESTIMAVEN ELS EMPRESARIS

Santiago Sabatés i Mas, Vicepresident primer de la Cambra de Terrassa, empresari i emprenedor

Ja se sap que els empresaris som gent de fer -en anglès ens diuen doers-. Ens agrada posar fites i anar avaluant els avenços amb autocrítica ferotge que permet rectificar i afinar més cap a l’objectiu.

Els empresaris d’èxit comparteixen una característica, sempre es rodegen d’un equip de persones millors que ells mateixos i, el que és més important, els escolten i els fan costat. És per això que paguen grans incentius als executius, perquè els diguin el que han de fer i, molt especialment, el que no han de fer.

A mi, personalment, m’agrada molt que en un currículum em detallin els fracassos professionals, és un esbiaix de la meva educació anglosaxona: l’error i el fracàs com a aprenentatge. Recordo, a la meva primera feina, el rètol que tenien penjat a la sala de juntes, “ Fail but fail fast” que en català seria “Fracassa, però fes-ho ràpid”. Em va quedar clar que podia prendre decisions i fer propostes, i que no em castigarien si no encertava o sortia del guió, així vaig poder actuar sense por i sense fer això tan ibèric que és buscar sempre culpables per esquitllar-se de les responsabilitats.

Des de fa 13 mesos, en aquest procés pandèmic que vivim tots els països del món, he pogut diferenciar clarament entre països doers i països ibèrics, i que s’entengui bé, els doers han comès errors, però han sabut reconèixer i rectificar. Als EUA, sense anar gaire lluny, la mala gestió pandèmica va costar el lloc al conseller delegat, a qui el Consell d’Administració va acomiadar, decisió que la Junta General va ratificar escollint un nou conseller delegat que en 100 dies ha fet un gir radical en la gestió de la pandèmia. Altres països doers han aplicat diferents estils, però amb bons resultats. A Taiwan van ser capaços de gestionar molt bé la part de la salut i la part de l’economia; a la Xina ho han fet amb molta disciplina i mà dura, i és que ja se sap que a les grans multinacionals, quan les crisis són fortes, actuen amb contundència i pocs miraments.

A la UE han sigut més aviat ibèrics i han gestionat dubitativament, pensant més en les conseqüències electorals que en la greu crisi que vivim. Per a mi ha estat una gran decepció i entenc ara, perquè els anglesos volien el Brexit; crec que a mitjà termini els anirà força bé. De fet, penso que no existeix una unió més desunida que la UE.

Com no podia ser d’una altra manera, a Espanya i a Catalunya guanyem la medalla d’or en ibèrics, perquè els polítics que tenim ja no saben viure en cap altra situació que la perpètua i permanent contesa electoral. El seu estat natural és la precampanya, la campanya i, en definitiva, el curt termini, això que tan poc ens agrada als empresaris, que som més tirant al llarg termini i amb vocació més estadista, som més d’en Churchill, que era políticament incorrecte i persona extravagant, però que sempre va prendre les seves decisions pensant en els ciutadans que governava i no en el seu lloc de treball.

A Catalunya estem amb un govern en funcions i ja ni recordo quan van ser les eleccions, deu ser que no fa falta i que la urgència d’una visió a llarg termini per encarrilar millores als greus problemes econòmics, ergo socials, és fruit de la malaltissa imaginació dels ciutadans i dels agents socials i econòmics.

Necessitem un govern de concentració nacional que treballi unit amb consensos en grans temes com l’educació i la creació de riquesa, ja que només generant activitat econòmica es pot redistribuir aquesta riquesa a la societat. No és una feina fàcil ni es pot fer en 4 o 8 anys, sinó que és una feina difícil perquè implica renúncies, sacrificis, treballar molt i no agradar a tothom, i és llarga perquè no té fi, serà dur per sempre i el més bonic que podrien aconseguir és que d’aquí a 25 anys recordem els líders que van iniciar el camí que altres després van continuar i que va fer que altres poguessin deixar un país millor.

És com córrer una marató que no té fi. Qui pot córrer tot sol sense fi? Els polítics que tenim actuen com si poguessin fer-ho.

Però deixem de somiar i seguim fent la nostra feina d’empresaris amb constància i generositat. Potser no ens estimaran mai, però no és això el que ens mou ni el que ens importa. No oblidem mai que tenim un país amb bona gent i gent bona, i això és la matèria primera per construir un país millor.

PS. Escric aquestes línies amb el Sr. Mariano Puig al record i a la memòria. L’hem perdut recentment, però les seves ensenyances i exemple ens quedaran per sempre.